HISTÓRIA SURREALISTA - QUIN FÀSTIC!

“I QUIN FÀSTIC!”, va pensar quan va ser davant aquella porta.
Feia dies que no hi posava els peus... tot i que hagués preferit no haver-los-hi posat mai de la seva vida,
No haver-hi perdut cap dels instants en què hi va estar... Aquell pis no li agradava. El trobava massa “auster”, buit... si fos per ella hagués canviat un munt de coses; però clar, no era seu, era d’ell i a ell ja li agradava... va tenir ganes de vomitar al recordar-se’n de per què havia anat allà.
Era ben fàcil: a buscar les il·lusions que havia posat, les esperances, una amistat que va trobar trencada
D’un moment per l’altre i sense entendre res, i sobretot, per damunt de tot i de TOTHOM... per RECUPERAR L’HONOR. Es sentia bruta per dintre, com si li haguessin fet un rentat d’estòmac i feia dies que no es trobava bé però sabia que no era per cap rentat. Més ben dit, un rentat de cervell... que ella
Mateixa se n’havia hagut de fer un altre per recuperar-se un cop enterada de tot.
Va arribar a dalt, pujant les escales d’aquell primer pis on tantes estones havia passat... estones que en el seu moment havien estat... ¿bones? Però que ara li semblaven horrorroses. La bossa li pesava com un burro mort... hi portava allò que l’ajudaria a recuperar-ho tot.
De fet ella havia dit que hi aniria a buscar coses que s’hi havia deixat, però no era així. Un cop a dins va haver d’anar directament al lavabo. Un cop recuparada va intentar refrescar-se però l’aigua li semblava aquell dia mes seca que qualsevol dels altres cops que hi havia anat. Es va dirigir a la sala d’estar i va mirar; no no hi tenia res. O potser si; en una estanteria va trobar un recull que ella mateixa havia fet per ell d’escrits... el va agafar amb més fàstic encara i el va tirar a la bossa de plàstic que portava. Despres en una altra estanteria va veure un llibre que li havia regalat... el va agafar també. I qualsevol cosa que li hagués donat ella.
A la secció de cintes de videos i dvds va trobar la cinta original de la pel·lícula preferida d’ell, que per desgràcia ara era també la d’ella i no podia evitar-ho de cap manera. Va agafar la cinta de video i el dvd, aquest era pirata però tant li feia. I un altre dvd del mateix director i un altre... 4 o 5 van anar tirats a la bossa.
Va passar directament a AQUELLA habitació. No s’ho va pensar gens. Va treure el que portava a la bossa de plàstic des que havia sortit de casa seva, allò que pesava tant, aquell martell que havia trobat. No pensava però l’havia vist... i no va haver-s’ho de pensar en agafar-lo. L’ordinador va ser el primer. Primer la pantalla, d’on van sortir xispes i es va haver d’apartar... els altaveus. La pila de torres muntables on hi havia tot de jocs per l’ordinador. Més cd’s que anaven sortint. Més torres de cds... no sabia on era el que ella buscava. I va arribar a la torre de l’ordinador. Un cop sec. PLAF. Destrossada. I un altre, i un altre... ¿podrien recuperar el que hi havia? Estava segura que no i d’això es tractava. El següent va ser l’equip de música. I una mica més enllà... els llums de les tauletes de nits. Les tauletes de nits i l’interruptor al mig d’aquell fastigós llit.
Es va parar, per força. Estava cansada, les mans li tremolaven i casi no podia més dels cops que havia fet anar el martell. D’aquella habitació se’n salvava ben poca cosa, casi tot havia quedat destruït per el seu odi. No l’hagués mentit així ell, no l’hagués fet sentir insultada, tant ofesa... va recordar aquell missatge a l’odios mobil que havia canviat “NO INSULTIS A LES MEVES AMISTATS O EM SENTIRÀS”. Quin fill de.... va tornar a agafar força a les mans. Un cop directe al llit. CRACK. I un altre, i un altre... i no parava. Volia destrossar tantes hores i nits perdudes, quan tot allò li semblava un altre món, fantàstic, una via d’escapatòria... i no un malson com li era ara. I no podia entendre res. El llit anava quedant fet miques. Ja l’hauria de canviar, això volia dir que ell s’hauria de gastar peles. Tant se li’n fotia. Va tornar a agafar forces, va respirar aire i... alguna cosa la va detenir, just darrera seu. Merda. Per què? Li havia dit que no hi seria EN TOT EL MATÍ! Es va girar i el va veure. El va trobar fastigós. Tant que li havia fet sentir... no sabia què fer. Ell va obrir la boca... abans que digués res va deixar anar el martell i va donar un cop al bell mig de les cames d’ell. De fet tampoc creia que notés tant de mal... no hi tenia res, ell s’ho pensava, però era una... i la quantitat de cops que havia fingit sense que ell se n’adonés. Va pensar que hauria d’haver-se apuntat a teatre si tant bona actriu podia arribar a ser. El va sentir cridar, i sense pensar-s’ho, va tornar a agafar el martell i la bossa on havia tirat tot el que ella algun cop li hagués donat o regalat... i va fotre el camp, després de tirar la còpia de les claus d’aquella merda de pis a les escales. Encara el sentia cridar; ella reia. Exagerant, com sempre... com la majoria de vegades. Com el 100x100 de cops. Va pujar el cotxe. I conduïa, dirigint-se allà... era un camp obert, desert, sense herba. No sabia què hi feia allà, però ella l’havia trobat un cop i havia estat moltes hores allà perdent el temps, mirant el cel, els núvols fins algun cop les estrelles... era el seu refugi. Va allunyar-se del cotxe amb la bossa de plàstic. Hi havia tirat el martell, l’havia recuperat ràpid després que ell s’hagués quedat allà, gemegant sense moure’s... ajupit. Com li havia agradat veure’l així, humiliat per un cop en les seves parts... ¿parts?
No sabia si en tenia. No li havia arribat a veure mai ni a notar-li...
Va obrir el capó del cotxe, el de darrera, va treure’n un cubell que hi portava i un extintor. Va arrossegar el cubell lluny del seu cotxe, hi va tirar la bossa. Va tornar al cotxe, va agafar unes quantes branques que havia portat i les va tirar al cubell. Es treu un encenedor de la butxaca... encén una flama i la hi tira. I comencen les flames.... les espurnes, i les guspires... tira l’encenedor a dins i s’allunya corrents, ja sabia que no arribaria al punt d’explotar per què havia anat a triar un encenedor k tenia molt poc gas, casi gens.
Puja al cotxe, i arrenca.... només per apartar-se’n el suficient per seguir-ho veient. Aparca, obre la porta i en surt. Agafa una de les estores pels peus, la posa al terra i s’hi assenta a sobre. Es queda allà quieta, sense fer res, mirant les flames... i passa l’estona, la flama primer sembla que ha d’anar creixent, però després es va quedant igual, fins que sembla que es va fent més i més petita. I està una estona allà fins que sent un soroll... mira al voltant i no veu res. Però de cop veu arribar un cotxe. En surt un noi, la mira un moment però sense fer-li cas. L’observa, amb curiositat... i fa exactament el mateix que ella! També ha tret un cubell metàl·lic del cotxe, bossa de plàstic... i hi tira un martell. Riuria si no fos que sap com s’ha de sentir quan hi tira la branca encesa i l’encenedor. Fa el mateix que ella, pujar al cotxe, apartar-se i després parar-lo i quedar-se allà mirant les flames. Es recorda del seu cubell. Casi està tot fos... fa una pudor insuportable. Agafa l’estintor del cotxe i apaga el foc. Només hi han quedat cendres. Un fum molt fosc i negre en surt i estossega. Sent que algú l’aparta, mira i veu que és el noi de l’altre cubell.
No diuen res, ell que l’havia agafada la deixa anar i se’n torna, així, en silenci, callat, sense dir res, a mirar les seves flames. Ella agafa aire; pensa si hauria de deixar l’estintor... però... I SI LI TORNA A FER FALTA? L’agafa i el deixa al cotxe, al maleter. Arrenca... no va gaire lluny, se’n va fins on aquell noi té el cotxe i aparca casi al costat. Ell ni l’ha mirat ara, ella si. No són gaire diferents, bé a part de que ell sigui noi i ella noia clar. Es queda sentada al cotxe sense fer res, fullejant una revista que porta sempre de música. De cop sent uns cops; és el noi que truca a la finestreta. Baixa.
- perdona; podries deixar-me l’estintor? ¬ la noia somriu ¬ m’he deixat el meu...
- Si clar ¬ diu ella ¬ però després me’l tornes...
Ara és ell que somriu.
- cap problema.
Veu com se’n va i comença a apagar les flames. Només que ell no es queda envoltat pel mateix fum que surt del cubell. Ella baixa del cotxe.
- Què has cremat?
- Un tros de vida ¬ diu ell abaixant el cap ¬ no sé ni si era vida allò. ¬ li torna l’estintor, ara no
somriu ¬ i tu? He vist que també cremaves...
- el mateix que tu. I esborrant mals records.
- No hauria d’existir.
- La mala vida tampoc. ¬ ara ell torna a somriure ¬ com et dius?
- Amor ¬ diu ell donant-li la mà; ella dubta però li agafa ¬ i tu?
Dubta una mica; li hauria de dir el nom autèntic?
- Desengany.
Ell esclata a riure, ella també.Al cap d’una mica ell para.
- Desengany i Amor... quina parella més rara que fariem oi? Va, l’autèntic...
- Et dius realment Amor?
- Si. Cosa dels meus pares! I ja és tard per canviar-me’l. Tu com et dius?
- Júlia.
- Encantat d’haver-te connegut Júlia. ¬ mira el rellotge ¬ és tard... potser...
Ella mira el seu. Uf, quant de temps que ha passat!
- Si jo també me n’hauria d’anar. Que vagi bé!
- Igualment i... encantat d’haver cremat una part de vida amb tu.
- El mateix dic. Adèu!
- Adèu!
I els 2 pugen al cotxe. Sense saber si mai més es tornaràn a trobar.
Potser si o potser no? Així és la vida. Paradoxal, complicada, paral·lela...
Figueres, 23 d’octubre del 2008, 15:41