UN GIORNO SENZA TE - LAURA PAUSINI
http://www.goear.com/listen.php?v=dc40c45
http://www.youtube.com/watch?v=a00HsDIGn0o
Non scherzare sono triste
Non ho voglia di mentirti ormai
Questa volta non so dirti
Se l'amore che mi dai
È abbastanza per noi
Dammi il tempo di capire
Cosa vedo veramente in te.
Se ti ho amato un momento,
Se il tuo sole si e già spento in me.
Perché di te ho bisogno,
Si ma quanto non lo so
E così non riesco a vivere,
Se ci penso quanti dubbi ho.
Un giorno senza te
Mi farà bene
Potrei scoprire che
É meglio insieme.
Un giorno senza te
La soluzione per non lasciarsi... ora
Che confusione c'è
Tra testa e cuore,
É un labirinto che
Mi fa sbandare,
Vorrei scappare via
Anche da te
Oh no non odiarmi se puoi
Dammi un giorno
Sto cambiando e i ricordi
Fanno a pugni coi desideri miei,
Anche adesso non ti sento
C'è il deserto nei miei giorni ormai
Perché io avevo un sogno
E dov'è andato non lo so
E così non riesco a vivere
Io ti prego non mi dire di no.
Un giorno senza te
Per non restare
Ancora insieme se
Non c'è più amore
Un giorno senza te
La soluzione per non morire... ancora
Perché qui amore mio,
Non stiamo in piedi
E te lo dico io
Se non ci credi.
E forse é già un addio
Comunque sia così fa male.
Dammi un giorno, senza te
Per non morire no non morire no
Che confusione c'è tra testa e cuore
È un labirinto che fa sbandare.
Un giorno senza te
Anche se, mi fa male.
Oh no
Solo un giorno
Oh no.
martes, 31 de marzo de 2009
lunes, 30 de marzo de 2009
vida
recuperem...
aquesta ja l'havia penjada fa temps però la vaig esborrar.
la torno a penjar.
===============================================
“I QUIN FÀSTIC!”, va pensar quan va ser davant aquella porta.
Feia dies que no hi posava els peus... tot i que hagués preferit no haver-los-hi posat mai de la seva vida,
No haver-hi perdut cap dels instants en què hi va estar... Aquell pis no li agradava. El trobava massa “auster”, buit... si fos per ella hagués canviat un munt de coses; però clar, no era seu, era d’ell i a ell ja li agradava... va tenir ganes de vomitar al recordar-se’n de per què havia anat allà.
Era ben fàcil: a buscar les il·lusions que havia posat, les esperances, una amistat que va trobar trencada
D’un moment per l’altre i sense entendre res, i sobretot, per damunt de tot i de TOTHOM... per RECUPERAR L’HONOR. Es sentia bruta per dintre, com si li haguessin fet un rentat d’estòmac i feia dies que no es trobava bé però sabia que no era per cap rentat. Més ben dit, un rentat de cervell... que ella
Mateixa se n’havia hagut de fer un altre per recuperar-se un cop enterada de tot.
Va arribar a dalt, pujant les escales d’aquell primer pis on tantes estones havia passat... estones que en el seu moment havien estat... ¿bones? Però que ara li semblaven horrorroses. La bossa li pesava com un burro mort... hi portava allò que l’ajudaria a recuperar-ho tot.
De fet ella havia dit que hi aniria a buscar coses que s’hi havia deixat, però no era així. Un cop a dins va haver d’anar directament al lavabo. Un cop recuparada va intentar refrescar-se però l’aigua li semblava aquell dia mes seca que qualsevol dels altres cops que hi havia anat. Es va dirigir a la sala d’estar i va mirar; no no hi tenia res. O potser si; en una estanteria va trobar un recull que ella mateixa havia fet per ell d’escrits... el va agafar amb més fàstic encara i el va tirar a la bossa de plàstic que portava. Despres en una altra estanteria va veure un llibre que li havia regalat... el va agafar també. I qualsevol cosa que li hagués donat ella.
A la secció de cintes de videos i dvds va trobar la cinta original de la pel·lícula preferida d’ell, que per desgràcia ara era també la d’ella i no podia evitar-ho de cap manera. Va agafar la cinta de video i el dvd, aquest era pirata però tant li feia. I un altre dvd del mateix director i un altre... 4 o 5 van anar tirats a la bossa.
Va passar directament a AQUELLA habitació. No s’ho va pensar gens. Va treure el que portava a la bossa de plàstic des que havia sortit de casa seva, allò que pesava tant, aquell martell que havia trobat. No pensava però l’havia vist... i no va haver-s’ho de pensar en agafar-lo. L’ordinador va ser el primer. Primer la pantalla, d’on van sortir xispes i es va haver d’apartar... els altaveus. La pila de torres muntables on hi havia tot de jocs per l’ordinador. Més cd’s que anaven sortint. Més torres de cds... no sabia on era el que ella buscava. I va arribar a la torre de l’ordinador. Un cop sec. PLAF. Destrossada. I un altre, i un altre... ¿podrien recuperar el que hi havia? Estava segura que no i d’això es tractava. El següent va ser l’equip de música. I una mica més enllà... els llums de les tauletes de nits. Les tauletes de nits i l’interruptor al mig d’aquell fastigós llit.
Es va parar, per força. Estava cansada, les mans li tremolaven i casi no podia més dels cops que havia fet anar el martell. D’aquella habitació se’n salvava ben poca cosa, casi tot havia quedat destruït per el seu odi. No l’hagués mentit així ell, no l’hagués fet sentir insultada, tant ofesa... va recordar aquell missatge a l’odios mobil que havia canviat “NO INSULTIS A LES MEVES AMISTATS O EM SENTIRÀS”. Quin fill de.... va tornar a agafar força a les mans. Un cop directe al llit. CRACK. I un altre, i un altre... i no parava. Volia destrossar tantes hores i nits perdudes, quan tot allò li semblava un altre món, fantàstic, una via d’escapatòria... i no un malson com li era ara. I no podia entendre res. El llit anava quedant fet miques. Ja l’hauria de canviar, això volia dir que ell s’hauria de gastar peles. Tant se li’n fotia. Va tornar a agafar forces, va respirar aire i... alguna cosa la va detenir, just darrera seu. Merda. Per què? Li havia dit que no hi seria EN TOT EL MATÍ! Es va girar i el va veure. El va trobar fastigós. Tant que li havia fet sentir... no sabia què fer. Ell va obrir la boca... abans que digués res va deixar anar el martell i va donar un cop al bell mig de les cames d’ell. De fet tampoc creia que notés tant de mal... no hi tenia res, ell s’ho pensava, però era una... i la quantitat de cops que havia fingit sense que ell se n’adonés. Va pensar que hauria d’haver-se apuntat a teatre si tant bona actriu podia arribar a ser. El va sentir cridar, i sense pensar-s’ho, va tornar a agafar el martell i la bossa on havia tirat tot el que ella algun cop li hagués donat o regalat... i va fotre el camp, després de tirar la còpia de les claus d’aquella merda de pis a les escales. Encara el sentia cridar; ella reia. Exagerant, com sempre... com la majoria de vegades. Com el 100x100 de cops. Va pujar el cotxe. I conduïa, dirigint-se allà... era un camp obert, desert, sense herba. No sabia què hi feia allà, però ella l’havia trobat un cop i havia estat moltes hores allà perdent el temps, mirant el cel, els núvols fins algun cop les estrelles... era el seu refugi. Va allunyar-se del cotxe amb la bossa de plàstic. Hi havia tirat el martell, l’havia recuperat ràpid després que ell s’hagués quedat allà, gemegant sense moure’s... ajupit. Com li havia agradat veure’l així, humiliat per un cop en les seves parts... ¿parts?
No sabia si en tenia. No li havia arribat a veure mai ni a notar-li...
Va obrir el capó del cotxe, el de darrera, va treure’n un cubell que hi portava i un extintor. Va arrossegar el cubell lluny del seu cotxe, hi va tirar la bossa. Va tornar al cotxe, va agafar unes quantes branques que havia portat i les va tirar al cubell. Es treu un encenedor de la butxaca... encén una flama i la hi tira. I comencen les flames.... les espurnes, i les guspires... tira l’encenedor a dins i s’allunya corrents, ja sabia que no arribaria al punt d’explotar per què havia anat a triar un encenedor k tenia molt poc gas, casi gens.
Puja al cotxe, i arrenca.... només per apartar-se’n el suficient per seguir-ho veient. Aparca, obre la porta i en surt. Agafa una de les estores pels peus, la posa al terra i s’hi assenta a sobre. Es queda allà quieta, sense fer res, mirant les flames... i passa l’estona, la flama primer sembla que ha d’anar creixent, però després es va quedant igual, fins que sembla que es va fent més i més petita. I està una estona allà fins que sent un soroll... mira al voltant i no veu res. Però de cop veu arribar un cotxe. En surt un noi, la mira un moment però sense fer-li cas. L’observa, amb curiositat... i fa exactament el mateix que ella! També ha tret un cubell metàl·lic del cotxe, bossa de plàstic... i hi tira un martell. Riuria si no fos que sap com s’ha de sentir quan hi tira la branca encesa i l’encenedor. Fa el mateix que ella, pujar al cotxe, apartar-se i després parar-lo i quedar-se allà mirant les flames. Es recorda del seu cubell. Casi està tot fos... fa una pudor insuportable. Agafa l’estintor del cotxe i apaga el foc. Només hi han quedat cendres. Un fum molt fosc i negre en surt i estossega. Sent que algú l’aparta, mira i veu que és el noi de l’altre cubell.
No diuen res, ell que l’havia agafada la deixa anar i se’n torna, així, en silenci, callat, sense dir res, a mirar les seves flames. Ella agafa aire; pensa si hauria de deixar l’estintor... però... I SI LI TORNA A FER FALTA? L’agafa i el deixa al cotxe, al maleter. Arrenca... no va gaire lluny, se’n va fins on aquell noi té el cotxe i aparca casi al costat. Ell ni l’ha mirat ara, ella si. No són gaire diferents, bé a part de que ell sigui noi i ella noia clar. Es queda sentada al cotxe sense fer res, fullejant una revista que porta sempre de música. De cop sent uns cops; és el noi que truca a la finestreta. Baixa.
perdona; podries deixar-me l’estintor? ¬ la noia somriu ¬ m’he deixat el meu...
Si clar ¬ diu ella ¬ però després me’l tornes...
Ara és ell que somriu.
cap problema.
Veu com se’n va i comença a apagar les flames. Només que ell no es queda envoltat pel mateix fum que surt del cubell. Ella baixa del cotxe.
Què has cremat?
Un tros de vida ¬ diu ell abaixant el cap ¬ no sé ni si era vida allò. ¬ li torna l’estintor, ara no
somriu ¬ i tu? He vist que també cremaves...
el mateix que tu. I esborrant mals records.
No hauria d’existir.
La mala vida tampoc. ¬ ara ell torna a somriure ¬ com et dius?
Amor ¬ diu ell donant-li la mà; ella dubta però li agafa ¬ i tu?
Dubta una mica; li hauria de dir el nom autèntic?
Desengany.
Ell esclata a riure, ella també.Al cap d’una mica ell para.
Desengany i Amor... quina parella més rara que fariem oi? Va, l’autèntic...
Et dius realment Amor?
Si. Cosa dels meus pares! I ja és tard per canviar-me’l. Tu com et dius?
Júlia.
Encantat d’haver-te connegut Júlia. ¬ mira el rellotge ¬ és tard... potser...
Ella mira el seu. Uf, quant de temps que ha passat!
Si jo també me n’hauria d’anar. Que vagi bé!
Igualment i... encantat d’haver cremat una part de vida amb tu.
El mateix dic. Adèu!
Adèu!
I els 2 pugen al cotxe. Sense saber si mai més es tornaràn a trobar.
Potser si o potser no? Així és la vida. Paradoxal, complicada, paral·lela...
Figueres, 23 d’octubre del 2008, 15:41
===============================================
aquesta ja l'havia penjada fa temps però la vaig esborrar.
la torno a penjar.
===============================================
“I QUIN FÀSTIC!”, va pensar quan va ser davant aquella porta.
Feia dies que no hi posava els peus... tot i que hagués preferit no haver-los-hi posat mai de la seva vida,
No haver-hi perdut cap dels instants en què hi va estar... Aquell pis no li agradava. El trobava massa “auster”, buit... si fos per ella hagués canviat un munt de coses; però clar, no era seu, era d’ell i a ell ja li agradava... va tenir ganes de vomitar al recordar-se’n de per què havia anat allà.
Era ben fàcil: a buscar les il·lusions que havia posat, les esperances, una amistat que va trobar trencada
D’un moment per l’altre i sense entendre res, i sobretot, per damunt de tot i de TOTHOM... per RECUPERAR L’HONOR. Es sentia bruta per dintre, com si li haguessin fet un rentat d’estòmac i feia dies que no es trobava bé però sabia que no era per cap rentat. Més ben dit, un rentat de cervell... que ella
Mateixa se n’havia hagut de fer un altre per recuperar-se un cop enterada de tot.
Va arribar a dalt, pujant les escales d’aquell primer pis on tantes estones havia passat... estones que en el seu moment havien estat... ¿bones? Però que ara li semblaven horrorroses. La bossa li pesava com un burro mort... hi portava allò que l’ajudaria a recuperar-ho tot.
De fet ella havia dit que hi aniria a buscar coses que s’hi havia deixat, però no era així. Un cop a dins va haver d’anar directament al lavabo. Un cop recuparada va intentar refrescar-se però l’aigua li semblava aquell dia mes seca que qualsevol dels altres cops que hi havia anat. Es va dirigir a la sala d’estar i va mirar; no no hi tenia res. O potser si; en una estanteria va trobar un recull que ella mateixa havia fet per ell d’escrits... el va agafar amb més fàstic encara i el va tirar a la bossa de plàstic que portava. Despres en una altra estanteria va veure un llibre que li havia regalat... el va agafar també. I qualsevol cosa que li hagués donat ella.
A la secció de cintes de videos i dvds va trobar la cinta original de la pel·lícula preferida d’ell, que per desgràcia ara era també la d’ella i no podia evitar-ho de cap manera. Va agafar la cinta de video i el dvd, aquest era pirata però tant li feia. I un altre dvd del mateix director i un altre... 4 o 5 van anar tirats a la bossa.
Va passar directament a AQUELLA habitació. No s’ho va pensar gens. Va treure el que portava a la bossa de plàstic des que havia sortit de casa seva, allò que pesava tant, aquell martell que havia trobat. No pensava però l’havia vist... i no va haver-s’ho de pensar en agafar-lo. L’ordinador va ser el primer. Primer la pantalla, d’on van sortir xispes i es va haver d’apartar... els altaveus. La pila de torres muntables on hi havia tot de jocs per l’ordinador. Més cd’s que anaven sortint. Més torres de cds... no sabia on era el que ella buscava. I va arribar a la torre de l’ordinador. Un cop sec. PLAF. Destrossada. I un altre, i un altre... ¿podrien recuperar el que hi havia? Estava segura que no i d’això es tractava. El següent va ser l’equip de música. I una mica més enllà... els llums de les tauletes de nits. Les tauletes de nits i l’interruptor al mig d’aquell fastigós llit.
Es va parar, per força. Estava cansada, les mans li tremolaven i casi no podia més dels cops que havia fet anar el martell. D’aquella habitació se’n salvava ben poca cosa, casi tot havia quedat destruït per el seu odi. No l’hagués mentit així ell, no l’hagués fet sentir insultada, tant ofesa... va recordar aquell missatge a l’odios mobil que havia canviat “NO INSULTIS A LES MEVES AMISTATS O EM SENTIRÀS”. Quin fill de.... va tornar a agafar força a les mans. Un cop directe al llit. CRACK. I un altre, i un altre... i no parava. Volia destrossar tantes hores i nits perdudes, quan tot allò li semblava un altre món, fantàstic, una via d’escapatòria... i no un malson com li era ara. I no podia entendre res. El llit anava quedant fet miques. Ja l’hauria de canviar, això volia dir que ell s’hauria de gastar peles. Tant se li’n fotia. Va tornar a agafar forces, va respirar aire i... alguna cosa la va detenir, just darrera seu. Merda. Per què? Li havia dit que no hi seria EN TOT EL MATÍ! Es va girar i el va veure. El va trobar fastigós. Tant que li havia fet sentir... no sabia què fer. Ell va obrir la boca... abans que digués res va deixar anar el martell i va donar un cop al bell mig de les cames d’ell. De fet tampoc creia que notés tant de mal... no hi tenia res, ell s’ho pensava, però era una... i la quantitat de cops que havia fingit sense que ell se n’adonés. Va pensar que hauria d’haver-se apuntat a teatre si tant bona actriu podia arribar a ser. El va sentir cridar, i sense pensar-s’ho, va tornar a agafar el martell i la bossa on havia tirat tot el que ella algun cop li hagués donat o regalat... i va fotre el camp, després de tirar la còpia de les claus d’aquella merda de pis a les escales. Encara el sentia cridar; ella reia. Exagerant, com sempre... com la majoria de vegades. Com el 100x100 de cops. Va pujar el cotxe. I conduïa, dirigint-se allà... era un camp obert, desert, sense herba. No sabia què hi feia allà, però ella l’havia trobat un cop i havia estat moltes hores allà perdent el temps, mirant el cel, els núvols fins algun cop les estrelles... era el seu refugi. Va allunyar-se del cotxe amb la bossa de plàstic. Hi havia tirat el martell, l’havia recuperat ràpid després que ell s’hagués quedat allà, gemegant sense moure’s... ajupit. Com li havia agradat veure’l així, humiliat per un cop en les seves parts... ¿parts?
No sabia si en tenia. No li havia arribat a veure mai ni a notar-li...
Va obrir el capó del cotxe, el de darrera, va treure’n un cubell que hi portava i un extintor. Va arrossegar el cubell lluny del seu cotxe, hi va tirar la bossa. Va tornar al cotxe, va agafar unes quantes branques que havia portat i les va tirar al cubell. Es treu un encenedor de la butxaca... encén una flama i la hi tira. I comencen les flames.... les espurnes, i les guspires... tira l’encenedor a dins i s’allunya corrents, ja sabia que no arribaria al punt d’explotar per què havia anat a triar un encenedor k tenia molt poc gas, casi gens.
Puja al cotxe, i arrenca.... només per apartar-se’n el suficient per seguir-ho veient. Aparca, obre la porta i en surt. Agafa una de les estores pels peus, la posa al terra i s’hi assenta a sobre. Es queda allà quieta, sense fer res, mirant les flames... i passa l’estona, la flama primer sembla que ha d’anar creixent, però després es va quedant igual, fins que sembla que es va fent més i més petita. I està una estona allà fins que sent un soroll... mira al voltant i no veu res. Però de cop veu arribar un cotxe. En surt un noi, la mira un moment però sense fer-li cas. L’observa, amb curiositat... i fa exactament el mateix que ella! També ha tret un cubell metàl·lic del cotxe, bossa de plàstic... i hi tira un martell. Riuria si no fos que sap com s’ha de sentir quan hi tira la branca encesa i l’encenedor. Fa el mateix que ella, pujar al cotxe, apartar-se i després parar-lo i quedar-se allà mirant les flames. Es recorda del seu cubell. Casi està tot fos... fa una pudor insuportable. Agafa l’estintor del cotxe i apaga el foc. Només hi han quedat cendres. Un fum molt fosc i negre en surt i estossega. Sent que algú l’aparta, mira i veu que és el noi de l’altre cubell.
No diuen res, ell que l’havia agafada la deixa anar i se’n torna, així, en silenci, callat, sense dir res, a mirar les seves flames. Ella agafa aire; pensa si hauria de deixar l’estintor... però... I SI LI TORNA A FER FALTA? L’agafa i el deixa al cotxe, al maleter. Arrenca... no va gaire lluny, se’n va fins on aquell noi té el cotxe i aparca casi al costat. Ell ni l’ha mirat ara, ella si. No són gaire diferents, bé a part de que ell sigui noi i ella noia clar. Es queda sentada al cotxe sense fer res, fullejant una revista que porta sempre de música. De cop sent uns cops; és el noi que truca a la finestreta. Baixa.
perdona; podries deixar-me l’estintor? ¬ la noia somriu ¬ m’he deixat el meu...
Si clar ¬ diu ella ¬ però després me’l tornes...
Ara és ell que somriu.
cap problema.
Veu com se’n va i comença a apagar les flames. Només que ell no es queda envoltat pel mateix fum que surt del cubell. Ella baixa del cotxe.
Què has cremat?
Un tros de vida ¬ diu ell abaixant el cap ¬ no sé ni si era vida allò. ¬ li torna l’estintor, ara no
somriu ¬ i tu? He vist que també cremaves...
el mateix que tu. I esborrant mals records.
No hauria d’existir.
La mala vida tampoc. ¬ ara ell torna a somriure ¬ com et dius?
Amor ¬ diu ell donant-li la mà; ella dubta però li agafa ¬ i tu?
Dubta una mica; li hauria de dir el nom autèntic?
Desengany.
Ell esclata a riure, ella també.Al cap d’una mica ell para.
Desengany i Amor... quina parella més rara que fariem oi? Va, l’autèntic...
Et dius realment Amor?
Si. Cosa dels meus pares! I ja és tard per canviar-me’l. Tu com et dius?
Júlia.
Encantat d’haver-te connegut Júlia. ¬ mira el rellotge ¬ és tard... potser...
Ella mira el seu. Uf, quant de temps que ha passat!
Si jo també me n’hauria d’anar. Que vagi bé!
Igualment i... encantat d’haver cremat una part de vida amb tu.
El mateix dic. Adèu!
Adèu!
I els 2 pugen al cotxe. Sense saber si mai més es tornaràn a trobar.
Potser si o potser no? Així és la vida. Paradoxal, complicada, paral·lela...
Figueres, 23 d’octubre del 2008, 15:41
===============================================
jueves, 26 de marzo de 2009
i CRIDA de MIQUEL ABRAS també!
una altra que també és brutal :D
-------
CRIDA! - MIQUEL ABRAS
>http://www.goear.com/listen.php?v=9201dba
Si tens la sensació que no vius la vida
que voldries tenir
i no has arribat ni a la meitat dels objectius desitjats
quan la pressió i la por et convencin que estàs acabat
no deixis que et trepitgin els fantasmes del passat
No vulguis ser un més, per mi tu ets especial
Recorda ningú ha dit que això fos fàcil
ningú ho ha dit. però abans de pensar...
CRIDA! CRIDA BEN FORT!
FINS QUE TOTHOM ET SENTI
FINS QUE LA POR S'EN VAGI DEL TEU COS
CRIDA BENT FORT!
UOOH, UOOH, UOOH, UOOH!
CRIDA BEN FORT!
UOOH, UOOH, UOOH, UOOH!
Dius que avui t'han sentit plorar els teus fills
quan sorties de casa,
quan creies que ningú et mirava
No vulguis ser un més, per mi tu ets especial
Recorda ningú ha dit que això fos fàcil
ningú ho ha dit. però abans de pensar...
CRIDA! CRIDA BEN FORT!
FINS QUE TOTHOM ET SENTI
FINS QUE LA POR S'EN VAGI DEL TEU COS
CRIDA BENT FORT!
UOOH, UOOH, UOOH, UOOH!
CRIDA BEN FORT!
UOOH, UOOH, UOOH, UOOH!
Mil espurnes de colors alegren el cel aquesta nit,
aquesta nit
i el mar reflexa un exèrcit d'estrelles
rodejant la lluna plena.
CRIDA! CRIDA BEN FORT!
FINS QUE TOTHOM ET SENTI
FINS QUE LA POR S'EN VAGI DEL TEU COS
CRIDA BENT FORT!
UOOH, UOOH, UOOH, UOOH!
CRIDA BEN FORT!
UOOH, UOOH, UOOH, UOOH!
-------
CRIDA! - MIQUEL ABRAS
>http://www.goear.com/listen.php?v=9201dba
Si tens la sensació que no vius la vida
que voldries tenir
i no has arribat ni a la meitat dels objectius desitjats
quan la pressió i la por et convencin que estàs acabat
no deixis que et trepitgin els fantasmes del passat
No vulguis ser un més, per mi tu ets especial
Recorda ningú ha dit que això fos fàcil
ningú ho ha dit. però abans de pensar...
CRIDA! CRIDA BEN FORT!
FINS QUE TOTHOM ET SENTI
FINS QUE LA POR S'EN VAGI DEL TEU COS
CRIDA BENT FORT!
UOOH, UOOH, UOOH, UOOH!
CRIDA BEN FORT!
UOOH, UOOH, UOOH, UOOH!
Dius que avui t'han sentit plorar els teus fills
quan sorties de casa,
quan creies que ningú et mirava
No vulguis ser un més, per mi tu ets especial
Recorda ningú ha dit que això fos fàcil
ningú ho ha dit. però abans de pensar...
CRIDA! CRIDA BEN FORT!
FINS QUE TOTHOM ET SENTI
FINS QUE LA POR S'EN VAGI DEL TEU COS
CRIDA BENT FORT!
UOOH, UOOH, UOOH, UOOH!
CRIDA BEN FORT!
UOOH, UOOH, UOOH, UOOH!
Mil espurnes de colors alegren el cel aquesta nit,
aquesta nit
i el mar reflexa un exèrcit d'estrelles
rodejant la lluna plena.
CRIDA! CRIDA BEN FORT!
FINS QUE TOTHOM ET SENTI
FINS QUE LA POR S'EN VAGI DEL TEU COS
CRIDA BENT FORT!
UOOH, UOOH, UOOH, UOOH!
CRIDA BEN FORT!
UOOH, UOOH, UOOH, UOOH!
EL TEU ÀNGEL - MIQUEL ABRAS
Una altra cançó que m'encanta!!!
-------
EL TEU ÀNGEL - MIQUEL ABRAS
http://www.goear.com/listen.php?v=a2368f4
Deixa d'escoltar les males llengües
deixa d'amagar-te dels amics
allunyat dels que intenten robar-te
els que volen fer-te un pobre infeliç.
No parlis del que no coneixes
i et creguis que ja has madurat
oblida't de jugar amb els cors
de tots els que t'hem ajudat.
NO EM CONSIDERO EL TEU ÀNGEL, NI VISC A PROP DE LA LLUNA
PERÒ NO ET VULL VEURE AIXÍ SAPS QUE TENS UN AMIC(x2).
Si esperes que tothom fugui del teu costat
jo no et deixaré sol
si això és el que tu vols
no busquis el camí més fàcil per sentir-te,
més lluny de la teva realitat.
Diga'm un cop més que confies en mi
Diga'm que ningú et farà sentir un estrany
diga'm no estic sol i vull tirar endavant
vull creure amb tu.
NO EM CONSIDERO EL TEU ÀNGEL, NI VISC A PROP DE LA LLUNA
PERÒ NO ET VULL VEURE AIXÍ SAPS QUE TENS UN AMIC(x2)
NO EM CONSIDERO EL TEU ÀNGEL, NI VISC A PROP DE LA LLUNA
PERÒ NO ET VULL VEURE AIXÍ SAPS QUE TENS UN AMIC(x2).
NO EM CONSIDERO EL TEU ÀNGEEEEEEEEL!!!!!!(x3)
-------
EL TEU ÀNGEL - MIQUEL ABRAS
http://www.goear.com/listen.php?v=a2368f4
Deixa d'escoltar les males llengües
deixa d'amagar-te dels amics
allunyat dels que intenten robar-te
els que volen fer-te un pobre infeliç.
No parlis del que no coneixes
i et creguis que ja has madurat
oblida't de jugar amb els cors
de tots els que t'hem ajudat.
NO EM CONSIDERO EL TEU ÀNGEL, NI VISC A PROP DE LA LLUNA
PERÒ NO ET VULL VEURE AIXÍ SAPS QUE TENS UN AMIC(x2).
Si esperes que tothom fugui del teu costat
jo no et deixaré sol
si això és el que tu vols
no busquis el camí més fàcil per sentir-te,
més lluny de la teva realitat.
Diga'm un cop més que confies en mi
Diga'm que ningú et farà sentir un estrany
diga'm no estic sol i vull tirar endavant
vull creure amb tu.
NO EM CONSIDERO EL TEU ÀNGEL, NI VISC A PROP DE LA LLUNA
PERÒ NO ET VULL VEURE AIXÍ SAPS QUE TENS UN AMIC(x2)
NO EM CONSIDERO EL TEU ÀNGEL, NI VISC A PROP DE LA LLUNA
PERÒ NO ET VULL VEURE AIXÍ SAPS QUE TENS UN AMIC(x2).
NO EM CONSIDERO EL TEU ÀNGEEEEEEEEL!!!!!!(x3)
martes, 24 de marzo de 2009
historia perduda
he perdut la història k vaig començar a deixar per capítols la
de LA DETENIDA per 2 putus formats seguits ¬¬' quan la trobi x cds
o aixis la tornaré a nar penjant mentres nire deixant cançons
o el kem vingui pl cap altre cop!(tic bé, tic bé! jam passarà
el k hi hagi... ¬¬'grrrrrr! pq ha de ser així? joeeeeeer!)
...i no té res a veure xDDD però m'he partit
BRUTAL!!!!!!! En POCHETINO pujant a MONTSERRAT a peu per demanar
a la Moreneta que no baixi a 2ona l'Espanyiol...
es mereix el meu respecte ELL per això! jur!
--------
TORN - NATALIE IMBRUGLIA
http://www.youtube.com/watch?v=4bBcvWIvhWc
I thought I saw a man brought to life
He was warm
He came around like he was dignified
He showed me what it was to cry
Well you couldn't be that man I adored
You don't seem to know
Seem to care what your heart is for
But I don't know him anymore
There's nothing where he used to lie
My conversation has run dry
That's what's going on
Nothing's fine I'm torn
I'm all out of faith
This is how I feel
I'm cold and I am shamed
Lying naked on the floor
Illusion never changed
Into something real
I'm wide awake
And I can see
The perfect sky is torn
You're a little late
I'm already torn
So I guess the fortune teller's right
Should have seen just what was there
And not some holy light
Which crawled beneath my veins
And now I don't care
I had no luck
I don't miss it all that much
There's just so many things
That I can touch I'm torn
I'm all out of faith
This is how I feel
I'm cold and I am shamed
Lying naked on the floor
Illusion never changed
Into something real
I'm wide awake
And I can see
The perfect sky is torn
You're a little late
I'm already torn
Torn
There's nothing where he used to lie
My inspiration has run dry
That's what's going on
Nothing's right I'm torn
I'm all out of faith
This is how I feel
I'm cold and I am shamed
Lying naked on the floor
Illusion never changed
Into something real
I'm wide awake
And I can see
The perfect sky is torn
I'm all out of faith
This is how I feel
I'm cold and I'm ashamed
Bound and broken on the floor
You're a little late
I'm already torn
Torn...
de LA DETENIDA per 2 putus formats seguits ¬¬' quan la trobi x cds
o aixis la tornaré a nar penjant mentres nire deixant cançons
o el kem vingui pl cap altre cop!(tic bé, tic bé! jam passarà
el k hi hagi... ¬¬'grrrrrr! pq ha de ser així? joeeeeeer!)
...i no té res a veure xDDD però m'he partit
BRUTAL!!!!!!! En POCHETINO pujant a MONTSERRAT a peu per demanar
a la Moreneta que no baixi a 2ona l'Espanyiol...
es mereix el meu respecte ELL per això! jur!
--------
TORN - NATALIE IMBRUGLIA
http://www.youtube.com/watch?v=4bBcvWIvhWc
I thought I saw a man brought to life
He was warm
He came around like he was dignified
He showed me what it was to cry
Well you couldn't be that man I adored
You don't seem to know
Seem to care what your heart is for
But I don't know him anymore
There's nothing where he used to lie
My conversation has run dry
That's what's going on
Nothing's fine I'm torn
I'm all out of faith
This is how I feel
I'm cold and I am shamed
Lying naked on the floor
Illusion never changed
Into something real
I'm wide awake
And I can see
The perfect sky is torn
You're a little late
I'm already torn
So I guess the fortune teller's right
Should have seen just what was there
And not some holy light
Which crawled beneath my veins
And now I don't care
I had no luck
I don't miss it all that much
There's just so many things
That I can touch I'm torn
I'm all out of faith
This is how I feel
I'm cold and I am shamed
Lying naked on the floor
Illusion never changed
Into something real
I'm wide awake
And I can see
The perfect sky is torn
You're a little late
I'm already torn
Torn
There's nothing where he used to lie
My inspiration has run dry
That's what's going on
Nothing's right I'm torn
I'm all out of faith
This is how I feel
I'm cold and I am shamed
Lying naked on the floor
Illusion never changed
Into something real
I'm wide awake
And I can see
The perfect sky is torn
I'm all out of faith
This is how I feel
I'm cold and I'm ashamed
Bound and broken on the floor
You're a little late
I'm already torn
Torn...
sábado, 21 de marzo de 2009
KILLING ME SOFTLY - CHENOA
KILLING ME SOFTLY - CHENOA
I heard he sang a good song,
I heard he had a style
And so I came to see him, to listen for a while
And there he was, this young boy, a stranger to my eyes
Strumming my pain with his fingers,
Singing my life with his words,
Killing me softly with his song,
Killing me softly with his song,
Telling my whole life with his words,
Killing me softly with his song
I felt all flushed with fever, embarrassed by the crowd,
I felt he found my letters and read each one out loud
I prayed that he would finish but he just kept right on
Strumming my pain with his fingers,
Singing my life with his words,
Killing me softly with his song,
Killing me softly with his song,
Telling my whole life with his words,
Killing me softly with his song
Strumming my pain with his fingers,
Singing my life with his words,
Killing me softly with his song,
Killing me softly with his song,
Telling my whole life with his words,
Killing me softly with his song.
I heard he sang a good song,
I heard he had a style
And so I came to see him, to listen for a while
And there he was, this young boy, a stranger to my eyes
Strumming my pain with his fingers,
Singing my life with his words,
Killing me softly with his song,
Killing me softly with his song,
Telling my whole life with his words,
Killing me softly with his song
I felt all flushed with fever, embarrassed by the crowd,
I felt he found my letters and read each one out loud
I prayed that he would finish but he just kept right on
Strumming my pain with his fingers,
Singing my life with his words,
Killing me softly with his song,
Killing me softly with his song,
Telling my whole life with his words,
Killing me softly with his song
Strumming my pain with his fingers,
Singing my life with his words,
Killing me softly with his song,
Killing me softly with his song,
Telling my whole life with his words,
Killing me softly with his song.
viernes, 20 de marzo de 2009
SAURA HA DE DIMITIR?
Personalment crec k si. potser no serveixi per res, però jo
ja he donat el meu vot a totes les enquestes de sota dient que
si i que els mossos no van actuar com haurien d'haver fet...
----
Després dels incidents del dimecres tots els mitjans es van fer ressò del que va passar, però ara les enquestes dels seus portals volen començar a girar la truita i aprovar les brutals agressions dels Mossos. Entre tots guanyarem les enquestes! Voteu en contra de la desproporcionada repressió policial dels mossos als estudiants! SAURA DIMISSIÓ!
http://www.avui.cat/enquestes/
http://www.elperiodico.com/encuestas.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&result=1&cod_encuesta=6267&s=
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090319/53662858281.html
http://www.elmundo.es/debate/2009/03/1817/prevotaciones1817.html
ja he donat el meu vot a totes les enquestes de sota dient que
si i que els mossos no van actuar com haurien d'haver fet...
----
Després dels incidents del dimecres tots els mitjans es van fer ressò del que va passar, però ara les enquestes dels seus portals volen començar a girar la truita i aprovar les brutals agressions dels Mossos. Entre tots guanyarem les enquestes! Voteu en contra de la desproporcionada repressió policial dels mossos als estudiants! SAURA DIMISSIÓ!
http://www.avui.cat/enquestes/
http://www.elperiodico.com/encuestas.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&result=1&cod_encuesta=6267&s=
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090319/53662858281.html
http://www.elmundo.es/debate/2009/03/1817/prevotaciones1817.html
martes, 17 de marzo de 2009
ONCE TIME - més collita pròpia
ONCE TIME
Don't breath,
can't sleep
or if i sleep
i dream about us.
How could i live with this?
You're always around
and don't see me
like if i was transparent;
take me at once time
or leave me breath!
Don't break more my poor and crazy heart.
I can't understand
i'm waiting always for you,
one notice, from you, having messages...
And i'm in the Sky, at clouds
if you call me,
simply hearing your voice.
Don't see all that?
You're always around
and don't see me
like if i was transparent;
Take me at once time
or leave me breath!
Don't break more my poor and crazy heart.
But all it's strange
'cause i feel strong with you around
and if you're not here
i'm simply... nothing.
You're always around
and don't see me
like if i was transparent;
Take me at once time
or leave me breath!
Don't break more my poor and crazy heart.
Don't breath,
can't sleep
or if i sleep
i dream about us.
How could i live with this?
You're always around
and don't see me
like if i was transparent;
take me at once time
or leave me breath!
Don't break more my poor and crazy heart.
I can't understand
i'm waiting always for you,
one notice, from you, having messages...
And i'm in the Sky, at clouds
if you call me,
simply hearing your voice.
Don't see all that?
You're always around
and don't see me
like if i was transparent;
Take me at once time
or leave me breath!
Don't break more my poor and crazy heart.
But all it's strange
'cause i feel strong with you around
and if you're not here
i'm simply... nothing.
You're always around
and don't see me
like if i was transparent;
Take me at once time
or leave me breath!
Don't break more my poor and crazy heart.
sábado, 14 de marzo de 2009
NOTHING MORE - cançó de collita pròpia
I'M ONLY A LITTLE TIRED,
NOTHING MORE
TIRED OF ALL LIES IN THIS WORLD
THAT I CAN'T UNDERSTAND.
NO PLEASE, NO MORE TIMES
NO MORE SECONDS OPPORTUNITIES
I DON'T WAN'T ANYTHING FROM YOU
I ONLY LIKE THAT YOU
GIVE ME IS A LITTLE OF PEACE
FOR REST IN PEACE,
DON'T THING IN NOTHING ELSE
DON'T THING ABOUT YOU
ABOUT WE??
I CAN'T BELIEVE THAT I AM SAYING THIS...
NOT NOW!
NO PLEASE, NO MORE TIMES
NO MORE SECONDS OPPORTUNITIES
I DON'T WAN'T ANYTHING FROM YOU
I ONLY LIKE THAT YOU IS...
ONLY GIVE ME A LITTLE OF PEACE
NOT NOW!
WHY US? WHY YOU?
I CAN'T SAY, CAN'T EXPLAIN
MAYBE LET ME BE A LITTLE MORE WITH YOU
AND IT COULD BE SUFFICIENT
FOR EXPLAIN IT
BUT... NOT NOW
I'M NOT PREPARED
I'M ONLY A LITTLE TIRED
NOTHING ELSE
DON'T WAN'T, I THINK, NOTHING FROM YOU
ONLY GIVE ME PEACE
FOR NOT THING IN LOVE
I DON'T WANT NOW.
PLEASE, NO MORE TIMES
NO MORE SECONDS OPPORTUNITIES
I DON'T WAN'T ANYTHING FROM YOU
I ONLY LIKE THAT YOU IS...
ONLY GIVE ME A LITTLE OF PEACE
NOTHING MORE
TIRED OF ALL LIES IN THIS WORLD
THAT I CAN'T UNDERSTAND.
NO PLEASE, NO MORE TIMES
NO MORE SECONDS OPPORTUNITIES
I DON'T WAN'T ANYTHING FROM YOU
I ONLY LIKE THAT YOU
GIVE ME IS A LITTLE OF PEACE
FOR REST IN PEACE,
DON'T THING IN NOTHING ELSE
DON'T THING ABOUT YOU
ABOUT WE??
I CAN'T BELIEVE THAT I AM SAYING THIS...
NOT NOW!
NO PLEASE, NO MORE TIMES
NO MORE SECONDS OPPORTUNITIES
I DON'T WAN'T ANYTHING FROM YOU
I ONLY LIKE THAT YOU IS...
ONLY GIVE ME A LITTLE OF PEACE
NOT NOW!
WHY US? WHY YOU?
I CAN'T SAY, CAN'T EXPLAIN
MAYBE LET ME BE A LITTLE MORE WITH YOU
AND IT COULD BE SUFFICIENT
FOR EXPLAIN IT
BUT... NOT NOW
I'M NOT PREPARED
I'M ONLY A LITTLE TIRED
NOTHING ELSE
DON'T WAN'T, I THINK, NOTHING FROM YOU
ONLY GIVE ME PEACE
FOR NOT THING IN LOVE
I DON'T WANT NOW.
PLEASE, NO MORE TIMES
NO MORE SECONDS OPPORTUNITIES
I DON'T WAN'T ANYTHING FROM YOU
I ONLY LIKE THAT YOU IS...
ONLY GIVE ME A LITTLE OF PEACE
martes, 10 de marzo de 2009
Sense tenir-hi res a veure ni amb la història ni res...
simplement per tots els bons moments passats junts...
mil anècdotes i coses per recordar
concerts i kilometres a l'esquena
anant darrera vostre
els anys seguint-vos
per la gent que hem connegut a través vostre
per tot això i més
i per la música i les cançons
GRÀCIES WHISKYN'S!!
i el que quedarà per endavant!!
(com prendre alguna cosa junts amb tranquilitat...
EL QUE ES DIU... ES COMPLEIX! tururut!
-i no hi han excuses eeeh!!!...)
------
------
WHISKYN'S - SI ET FAS GRAN AMB MI
Si et vols fer gran amb mi,
el millor està per venir.
El temps s’haurà fos
i en farem un dels dos.
Tu i jo apamarem la vida junts
per poder anar fent-nos a mida.
Junts com dues branques
d’un mateix arbre
ens farem grans
desfent les presses.
Junts, l’un vora l’altra,
amb tota la calma
i anar desgranant
el temps que ens queda per endavant.
Si et fas gran amb mi
el millor ha d’arribar.
No et puc garantir
un camí sempre pla,
però segur que trobarem la força
junts per poder obrir qualsevol porta.
Junts com dues branques...
------
mil anècdotes i coses per recordar
concerts i kilometres a l'esquena
anant darrera vostre
els anys seguint-vos
per la gent que hem connegut a través vostre
per tot això i més
i per la música i les cançons
GRÀCIES WHISKYN'S!!
i el que quedarà per endavant!!
(com prendre alguna cosa junts amb tranquilitat...
EL QUE ES DIU... ES COMPLEIX! tururut!
-i no hi han excuses eeeh!!!...)
------
------
WHISKYN'S - SI ET FAS GRAN AMB MI
Si et vols fer gran amb mi,
el millor està per venir.
El temps s’haurà fos
i en farem un dels dos.
Tu i jo apamarem la vida junts
per poder anar fent-nos a mida.
Junts com dues branques
d’un mateix arbre
ens farem grans
desfent les presses.
Junts, l’un vora l’altra,
amb tota la calma
i anar desgranant
el temps que ens queda per endavant.
Si et fas gran amb mi
el millor ha d’arribar.
No et puc garantir
un camí sempre pla,
però segur que trobarem la força
junts per poder obrir qualsevol porta.
Junts com dues branques...
------
lunes, 2 de marzo de 2009
LA DETENIDA capitol 3
2nda Parte — Pequeños indicios de la verdad.
La detenida se sentó otra vez, dejando los ojos fijos en ningún lugar, y Su salió de la habitación sin que ella lo interrumpiera. El comisario estaba fuera aguardando, y como ella creía no se creyó nada de lo que le habían contado. Sin embargo algo le decía que estaba en lo cierto, que algo había... tuvieron a la detenida unos días más, mejor dicho noches pues se negaba a salir cuando había sol, cosa que hacía que los otros presos se burlaran de ella. Finalmente al no conseguir nada, hablaron con el juez, que después de escucharla dijo que se trataba de un caso de locura, y que lo mejor para ella sería un manicomio. Lo curioso fue que después de lo ocurrido con los agentes que la sujetaron, al verse rodeada de extraños la detenida no había mostrado ningún intento más de escaparse o rebelarse. Y lo último que supo la doctora Su fue que la habían internado en un sanatorio a las afueras de Miami. Preguntaron a “Vamp” si había algún pariente o conocido a quién comunicar su situación, pero ella simplemente decía que estaba sola. Y después de registrarla y registrar el piso donde la habían encontrado no habían encontrado ningún documento de identidad, ni números de teléfonos donde llamar para intentar localizar algún conocido o pariente.
La doctora Su volvió a su vida normal de siempre. Aunque ese caso le había llamado la curiosidad, y ahora más que nunca volvió a ver las películas de vampiros que le gustaban. Y buscando entre sus discos de juventud se había encontrado al cd de, efectivamente, el grupo “El Vampiro Lestat” junto con un álbum lleno de fotos del grupo... y la cinta grabada del concierto. Ese concierto polémico porqué todos los presentes habían dicho ver a gente estallar en llamas, incluso hacer cosas tan raras como volar o contorsionar-se de formas casi imposible... por lo que la prensa concluyó eso con el echo de que todas las bebidas del local debían estar drogadas. Lo que luego no publicaron fue que después de un extenso análisis a estas, lo habían encontrado todo normal. La doctora lo supo por un compañero becario que estudiaba en el lugar donde habían hecho las análisis. Y eso... le despertó la curiosidad por ese mundo, aún más, e hizo que se fuera comprando los libros de vampiros que iban saliendo. El último que se había comprado era “Sangre y Oro” donde contaba la historia de un poderoso vampiro, amigo de ese tal Lestat, escrito por la escritora de Nueva Orleáns “Anne Rice”. Había salido ese mismo año. Estuvo unos cuantos días intentando en ponerse en contacto con ella pero sin resultado. Al final optó por la opción de buscar por internet. Y como le habían dicho, no le había resultado difícil, en páginas sobre entrevista con el vampiro, encontrar la historia de una tal “Julieta De Lioncourt”... con un comienzo casi idéntico a lo que le había contado la detenida. Buscó información e intentó comunicarse con ella pero sin resultado. Aunque su sorpresa fue al encontrar nombres como “Lestat De Lioncourt” ... encajando con el apellido de la detenida. Fue a verla varias veces, con el fin de investigar si ese nombre le decía algo, pero ella no decía nada. Se había acomodado rápidamente en la habitación incomunicada y acolchonada que le habían dado, y no se movía de allí. Solamente salía un par de horas por la noche, antes de qué cerraran el manicomio, pero sin dar señales de querer escapar ni resistencia. Y decía que eso le acordaba a su ataúd, y que se sentía tranquila en ese sitio donde no tenía que dar explicaciones a nada. La doctora casi había perdido la paciencia y dejado el caso por perdido, cuando un día se encontró con un paquete en su puerta. Al abrirlo era un violín, muy antiguo, con sus años, pero en perfecto estado y bien conservado. Y una carta, que fue lo que la hizo volver al manicomio.
La llevaron, después de pasar todas las barreras y medidas de seguridad, en la habitación de la detenida. Esa no mostró ninguna reacción en verla, aunque la abrazó. Era lo único que hacía siempre que veía a Su y luego volvía a un mutismo y autismo intraspasable. Pero esa vez hubo un pequeño cambio. La doctora vio como los ojos de Vamp se quedaban fijos en el paquete que ella llevaba y luego sonreía... y se giraba poniéndose a llorar. Los vigilantes estuvieron a punto de echar a la doctora, pero la sorpresa fue cuando Vamp dijo que las dejaran a solas, insistiendo y rogando, y hablando después de varias semanas sin hacerlo. Finalmente se volvieron a quedar solas.
– ¿Es para mí — dijo, estando las dos sentadas y solas ya — verdad?
– Si — dijo la doctora, sonriendo pero sin dejar de pensar que todo aquello era imposible, para no decir irreal — y había esto con el paquete — y se sacó una carta que no había mostrado a los vigilantes ni a los médicos, pues hacían seguirle un tratamiento a base de relacionarse lo más mínimo posible con el mundo exterior, solamente interrumpido por las visitas de la doctora. Vamp cogió la carta y la leyó.
“Buenas noches doctora Su. Perdone que nos permitamos molestándola y no acudiendo en sus preguntas que ha hecho repetidamente en sus múltiples conferencias... pero entienda que, si nos diéramos a conocer a un solo mortal para ayudarle, luego habría miles y miles a quien tener que ayudar; y eso, no es nuestro deber pues no somos ángeles, aunque algunos lo crean.
Se debe estar pensando a qué viene todo eso. Pues iremos directos: es sobre una conocida suya, internada en un manicomio de esa ciudad, llamada Vamp. Si señora, ni más ni menos que Julieta de Lioncourt, así se llama ella. Y es MI prima. Usted ya ha visto todos los libros, y el disco, y no tendremos que presentarnos. Supongo que se pregunta también que porqué, si es que es real lo que somos, la misma Julieta no ha intentado escapar, o no la hemos ayudado... para serle sincero, entrar en ese manicomio nos produce... como decirlo... ¿repulsión? A parte que sería un destorbo para esa gente que realmente está mal de la cabeza, o para los que ya están casi curados, y al vernos podría ser que tuvieran que volver al inicio del tratamiento. Y después la violencia no es lo nuestro, y nunca lo ha sido, aunque hayamos tenido que utilizarla algunas veces. Y Julieta... bueno, eso se lo podrá contar ella misma cuando haya salido, porqué sabemos que la ayudará y nos creerá... como dirían ustedes, hace bastante tiempo que estaba como en época de crisis. No podemos ayudarla si no nos deja, y menos si no quiere. ¿No estaría usted igual, si, en menos de 20 años – de inmortal- hubieran intentado terminar con su vida tres veces? Eso ha influido y mucho, teniendo en cuenta también que a diferencia de otros, ella ha querido seguir teniendo la mente de una chiquilla de 20 años. No la culpo, tendría que culparme a mí por el estado aunque está. La entiendo, todos los vampiros hemos pasado por esa fase de querer morirnos y enterrarnos. Esperamos que la ayude, nos gustaría que la sacara de ese sitio convirtiéndose en su tutora. No sabemos de nadie más que pueda hacer eso. Y si encima es alguien con dotes de psiquiatra, como lo tiene usted que por eso a su tiempo libre se dedica a eso... ¿por qué no proponérselo?
Esperamos no haberla molestado, y que nos entienda en cierto modo y nos pueda perdonar por aparecer así. Simplemente, queremos ayudar a una amiga.. Como harían unos amigos mortales. Seguro que usted lo entenderá.
Afectuosamente,
Lestat de Lioncourt, Louis de Point Du Lac y Armand”
La detenida se sentó otra vez, dejando los ojos fijos en ningún lugar, y Su salió de la habitación sin que ella lo interrumpiera. El comisario estaba fuera aguardando, y como ella creía no se creyó nada de lo que le habían contado. Sin embargo algo le decía que estaba en lo cierto, que algo había... tuvieron a la detenida unos días más, mejor dicho noches pues se negaba a salir cuando había sol, cosa que hacía que los otros presos se burlaran de ella. Finalmente al no conseguir nada, hablaron con el juez, que después de escucharla dijo que se trataba de un caso de locura, y que lo mejor para ella sería un manicomio. Lo curioso fue que después de lo ocurrido con los agentes que la sujetaron, al verse rodeada de extraños la detenida no había mostrado ningún intento más de escaparse o rebelarse. Y lo último que supo la doctora Su fue que la habían internado en un sanatorio a las afueras de Miami. Preguntaron a “Vamp” si había algún pariente o conocido a quién comunicar su situación, pero ella simplemente decía que estaba sola. Y después de registrarla y registrar el piso donde la habían encontrado no habían encontrado ningún documento de identidad, ni números de teléfonos donde llamar para intentar localizar algún conocido o pariente.
La doctora Su volvió a su vida normal de siempre. Aunque ese caso le había llamado la curiosidad, y ahora más que nunca volvió a ver las películas de vampiros que le gustaban. Y buscando entre sus discos de juventud se había encontrado al cd de, efectivamente, el grupo “El Vampiro Lestat” junto con un álbum lleno de fotos del grupo... y la cinta grabada del concierto. Ese concierto polémico porqué todos los presentes habían dicho ver a gente estallar en llamas, incluso hacer cosas tan raras como volar o contorsionar-se de formas casi imposible... por lo que la prensa concluyó eso con el echo de que todas las bebidas del local debían estar drogadas. Lo que luego no publicaron fue que después de un extenso análisis a estas, lo habían encontrado todo normal. La doctora lo supo por un compañero becario que estudiaba en el lugar donde habían hecho las análisis. Y eso... le despertó la curiosidad por ese mundo, aún más, e hizo que se fuera comprando los libros de vampiros que iban saliendo. El último que se había comprado era “Sangre y Oro” donde contaba la historia de un poderoso vampiro, amigo de ese tal Lestat, escrito por la escritora de Nueva Orleáns “Anne Rice”. Había salido ese mismo año. Estuvo unos cuantos días intentando en ponerse en contacto con ella pero sin resultado. Al final optó por la opción de buscar por internet. Y como le habían dicho, no le había resultado difícil, en páginas sobre entrevista con el vampiro, encontrar la historia de una tal “Julieta De Lioncourt”... con un comienzo casi idéntico a lo que le había contado la detenida. Buscó información e intentó comunicarse con ella pero sin resultado. Aunque su sorpresa fue al encontrar nombres como “Lestat De Lioncourt” ... encajando con el apellido de la detenida. Fue a verla varias veces, con el fin de investigar si ese nombre le decía algo, pero ella no decía nada. Se había acomodado rápidamente en la habitación incomunicada y acolchonada que le habían dado, y no se movía de allí. Solamente salía un par de horas por la noche, antes de qué cerraran el manicomio, pero sin dar señales de querer escapar ni resistencia. Y decía que eso le acordaba a su ataúd, y que se sentía tranquila en ese sitio donde no tenía que dar explicaciones a nada. La doctora casi había perdido la paciencia y dejado el caso por perdido, cuando un día se encontró con un paquete en su puerta. Al abrirlo era un violín, muy antiguo, con sus años, pero en perfecto estado y bien conservado. Y una carta, que fue lo que la hizo volver al manicomio.
La llevaron, después de pasar todas las barreras y medidas de seguridad, en la habitación de la detenida. Esa no mostró ninguna reacción en verla, aunque la abrazó. Era lo único que hacía siempre que veía a Su y luego volvía a un mutismo y autismo intraspasable. Pero esa vez hubo un pequeño cambio. La doctora vio como los ojos de Vamp se quedaban fijos en el paquete que ella llevaba y luego sonreía... y se giraba poniéndose a llorar. Los vigilantes estuvieron a punto de echar a la doctora, pero la sorpresa fue cuando Vamp dijo que las dejaran a solas, insistiendo y rogando, y hablando después de varias semanas sin hacerlo. Finalmente se volvieron a quedar solas.
– ¿Es para mí — dijo, estando las dos sentadas y solas ya — verdad?
– Si — dijo la doctora, sonriendo pero sin dejar de pensar que todo aquello era imposible, para no decir irreal — y había esto con el paquete — y se sacó una carta que no había mostrado a los vigilantes ni a los médicos, pues hacían seguirle un tratamiento a base de relacionarse lo más mínimo posible con el mundo exterior, solamente interrumpido por las visitas de la doctora. Vamp cogió la carta y la leyó.
“Buenas noches doctora Su. Perdone que nos permitamos molestándola y no acudiendo en sus preguntas que ha hecho repetidamente en sus múltiples conferencias... pero entienda que, si nos diéramos a conocer a un solo mortal para ayudarle, luego habría miles y miles a quien tener que ayudar; y eso, no es nuestro deber pues no somos ángeles, aunque algunos lo crean.
Se debe estar pensando a qué viene todo eso. Pues iremos directos: es sobre una conocida suya, internada en un manicomio de esa ciudad, llamada Vamp. Si señora, ni más ni menos que Julieta de Lioncourt, así se llama ella. Y es MI prima. Usted ya ha visto todos los libros, y el disco, y no tendremos que presentarnos. Supongo que se pregunta también que porqué, si es que es real lo que somos, la misma Julieta no ha intentado escapar, o no la hemos ayudado... para serle sincero, entrar en ese manicomio nos produce... como decirlo... ¿repulsión? A parte que sería un destorbo para esa gente que realmente está mal de la cabeza, o para los que ya están casi curados, y al vernos podría ser que tuvieran que volver al inicio del tratamiento. Y después la violencia no es lo nuestro, y nunca lo ha sido, aunque hayamos tenido que utilizarla algunas veces. Y Julieta... bueno, eso se lo podrá contar ella misma cuando haya salido, porqué sabemos que la ayudará y nos creerá... como dirían ustedes, hace bastante tiempo que estaba como en época de crisis. No podemos ayudarla si no nos deja, y menos si no quiere. ¿No estaría usted igual, si, en menos de 20 años – de inmortal- hubieran intentado terminar con su vida tres veces? Eso ha influido y mucho, teniendo en cuenta también que a diferencia de otros, ella ha querido seguir teniendo la mente de una chiquilla de 20 años. No la culpo, tendría que culparme a mí por el estado aunque está. La entiendo, todos los vampiros hemos pasado por esa fase de querer morirnos y enterrarnos. Esperamos que la ayude, nos gustaría que la sacara de ese sitio convirtiéndose en su tutora. No sabemos de nadie más que pueda hacer eso. Y si encima es alguien con dotes de psiquiatra, como lo tiene usted que por eso a su tiempo libre se dedica a eso... ¿por qué no proponérselo?
Esperamos no haberla molestado, y que nos entienda en cierto modo y nos pueda perdonar por aparecer así. Simplemente, queremos ayudar a una amiga.. Como harían unos amigos mortales. Seguro que usted lo entenderá.
Afectuosamente,
Lestat de Lioncourt, Louis de Point Du Lac y Armand”
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
